LA CULPA ÉS DEL MANXAIRE

Les poques vegades que els meus pares em renyàven, (jo era molt bona nena... o els meus pares molt bones persones!!) i jo em defensava passant la culpa a algú altre, sempre em deien "si, si, la culpa... del manxaire!". Mai havia sabut qui coi era el manxaire, però ara ja ho sé, el manxaire són els col·laboradors i /o els funcionaris dels presidents de les Comunitats Autònomes de Balears i València!

Donar la culpa als altres ja d'entrada és lleig, però que ho facin dos expresidents de comunitats autònomes mentre estan asseguts al banc dels acusats per ROBAR (aquesta és la paraula, deixem-nos d'eufemismes...), és miserable i els treu la poca dignitat que els quedava. Tinc la sensació, però, que també això es dóna per normal, i que al final, el que importa no és el que facis, si no que no t'enganxin, i si per això cal rebaixar-se fins a nivells extrems, no passa res... jo ja tinc el caviar que volia per Nadal.

Em pregunto què en pensen els seus amics i familiars, què es diuen ells mateixos quan es miren al mirall cada matí, i el que més em preocupa és que em temo que realment creuen que hi tenien dret, per ser més llestos, per ser més hàbils, o per haver guanyat unes eleccions.

La qüestió és, què creiem la majoria de ciutadans d'aquest país? Quants faríem el mateix si en tinguéssim l'oportunitat? Quan veiem els nombrosos casos de persones amb poder (polític i econòmic, públic i privat), que són enganxats amb la mà a la caixa - o que no els enganxen, però sabem que ho fan-, se'm fa difícil pensar que són casos puntuals, casualitats. Estadísiticament no sembla possible que la majoria de gent que té poder tingui tendència a robar, i la resta de ciutadans no. És per això que potser nosaltres, els ciutadans d'aquest país, ens podríem plantejar que de la mateixa manera que aquests individus culpen als seus ajudants, nosaltres també els culpem a ells i amb això ens quedem tranquils, doncs la culpa sempre és del manxaire...